Permeteu-me transcriure una
faula xinesa que arribà a les meves mans una tarda plujosa d’octubre, i si us
sembla, ens tornem a retrobar just al final de la mateixa. Diu així :Cap allà l’any 250 A. de C., en la Xina antiga, un príncep de la regió nord del país havia d’ésser coronat emperador, però d’acord amb la llei, calia que es casés. Llavors va decidir establir una mena de competició entre les noies de la cort per a veure quina d’elles en seria la més digna. L’endemà, el príncep va anunciar que rebria en una celebració especial a totes les pretendents i que llançaria un desafiament. Una vella que servia en el palau des de feia molts anys, va escoltar els comentaris sobre els preparatius. Va sentir una lleu tristesa perquè sabia que la seva jove filla tenia un sentiment profund d’amor pel príncep. En arribar a casa i explicar els fets a la jove, es va sorprendre força en saber que ella també volia anar a la celebració. Incrèdula, li va preguntar:
- Filla meva, què
hi vas a fer allà? Totes les noies més belles i riques de la cort estaran allí.
Treu-te aquesta idea insensata del cap. Sé que deus estar patint, però no facis
que el sofriment es torni bogeria.
I la filla va
respondre:
-No, estimada
mare, no estic patint i tampoc estic boja. Jo sé que mai seré l’escollida, però
és la meva única oportunitat d’estar ni que sigui una estona prop del príncep i
això em farà feliç.
A la nit la jove
va arribar al palau. Allí es trobaven totes les noies més belles, amb els més preciosos
vestits, amb les més lluents joies i amb les més determinades intencions.
Llavors, finalment, el príncep va anunciar el desafiament :
- Us donaré a
cadascuna de vosaltres una llavor. Aquella que em porti la flor més bella
dintre de sis mesos serà escollida per mi com a esposa i futura emperadriu de
Xina.
La proposta del
príncep seguia les tradicions d’aquell poble, que valorava molt l’especialitat
de conrear alguna cosa ja fossin: costums, amistats, relacions. El temps va
passar i la dolça jove, com no tenia molta habilitat en les arts de la
jardineria, cuidava amb molta paciència i tendresa de la seva llavor, doncs
sabia que si la bellesa de la flor havia de sorgir com el seu amor, no hauria
de preocupar-se massa pel resultat. Van passar tres mesos i res no va brollar.
La jove va
intentar tots els mètodes que coneixia però res hi havia nascut. Dia rere dia
veia més lluny el seu somni, encara que el seu amor era més profund. A la fi,
van passar els sis mesos i res de res. Conscient del seu esforç i dedicació, la
noia va comunicar-li a la seva mare que malgrat les circumstàncies, aniria a
palau només per a estar prop del príncep encara que fos un instant. A l’hora
assenyalada s’hi presentà, amb el seu got buit. Totes les altres pretendents
tenien una flor, cadascuna més bella que l’altra, de les més variades formes i
colors. Ella estava admirada. Mai havia vist una escena tant bella. Finalment,
va arribar el moment esperat i el príncep va observar a cadascuna de les
pretendents amb especial atenció.
Després de passar
per totes, una a una, va anunciar el seu resultat. Aquella bella jove amb el
seu got buit seria la seva futura esposa. Tots els presents van tenir les més
inesperades reaccions. Ningú entenia per quin motiu ell havia escollit
justament a aquella que no havia conreat res. Llavors, amb calma el príncep va
explicar:
-Aquesta va ser
la única que va conrear la flor que l’ha fet digna de convertir-se en
emperadriu: la flor de l’honestedat. Totes les llavors que vaig lliurar eren
estèrils.
Foto en el mercado flotante de Amsterdam
Arran d’aquesta popular rondalla xinesa, culminaré
amb un diminut conte paral·lel, una petita narració sense cap pretensió
d’encobrir-ne la primera :
Un matí vaig
observar davant meu un camp ple de flors. N’hi havia un gran assortiment, totes
eren de les més variades formes i colors: les unes eren molt belles i els seus
colors atreien amb facilitat la meva atenció; d’altres, en canvi, no ho eren
tant o no despertaven cap tipus d’interès en mi. Entre elles però, n’hi havia
una que tot i destacar inicialment per la seva tonalitat, era molt petita, prou
petita com per esdevenir gairebé invisible. Quelcom inexplicable m’impulsà a
agafar-la amb cura, a introduir-la suaument en un got, amb l’aigua justa per no
ofegar-la i a partir de llavors, cuidar-la amb tota la meva estima.
Els primers dies,
setmanes, mesos, la meva atenció fou total, vigilant i atent als seus canvis del
tot imperceptibles. Dia rere dia, la meva dedicació era gairebé exclusiva, fins
que tot d’una i sense adonar-me’n, la meva curiositat escrupolosa semblava de
cop esvair-se. Ja era quelcom que em pertanyia i per tant, vaig creure que no calia
demostrar-li la meva atenció, si més no, la consideració privilegiada que hi
havia invertit fins aleshores. I és així fins que un dia després de dies,
setmanes, mesos, de no prendre'n consciència, tornà a la meva memòria aquella
petita flor que un matí vaig recollir en el camp i corrents, em vaig apropar al racó
on l'havia deixat relegada, amb l'angúnia de sentir dins meu que l'havia perduda per sempre. La sorpresa va esdevenir quan, malgrat tot i haver
transcorregut un temps prou considerable, vaig observar com aquella flor, abans minúscula i
humil, s’havia convertit en una bella flor que, ara ferma i exultant, no em guardava cap rancúnia i m'oferia els seus millors colors. No era necessari escriure’n el seu nom. Havia
demostrat amb escreix i en silenci ser la flor protagonista d’aquesta petita
narració. I es que no podem callar el que sentim en cap moment perquè correm el risc de perdre allò que realment estimem.
Foto de Martín Gallego
Traducción mediante Google Translator en este mismo blog ( izquierda debajo de Lo + Visitado )
