"Necessitava una excusa i la vaig trobar tallant ceba de manera
compulsiva: vaig poder plorar tranquil·lament sense que ningú sospités
res. Potser es van preguntar què hi hauria per sopar, com la podia
tallar tan malament o si realment algú es menjaria allò inundat de
llàgrimes. Però em van deixar fer. Maldava el ganivet amb poca traça,
amb moviments ràpids i molta contundència. La fusta de tallar en
guardarà sempre un record. I sanglotava. Plorava desconsoladament.
M’eixugava el mar de llàgrimes amb el dors de la mà i l’únic que feia
era escampar aquella aigua per tota la cara. I així, amb llàgrimes per
tot arreu, és com vaig aconseguir buidar-me del tot. Quedar-me en el no
res. I amb un munt de ceba per congelar. A mi, que no m’agrada."
Leído en http://mitjanit.blog.cat/
